Avui al facebook algú ha penjat aquesta foto, que parla per ella mateixa. I al costat m'ha aparegut un vídeo de la Lídia Pujol donant suport a l'Associació pel Canvi Social Pacífic i Democràtic altrament coneguts per Procés Constituent a Catalunya o procesconstituent.cat, promoguda per la Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres. I per començar ja us dic que aquest procés és, com en la foto, una contradicció. Com pot un moviment político-social, a Catalunya, ometre deliberadament un procés d'independència política?
En el seu manifest hi trobareu un recull de 10 propostes, provisionals, orientatives i no exhaustives, de punts a considerar durant aquest procés constituent a Catalunya. No hi trobareu cap referència a la problemàtica que representa la dependència política d'Espanya que patim, malgrat que sí que hi trobareu mencionat el problema de l'habitatge, les hipoteques, els rescats bancaris, l'atur, la immigració, el desprestigi de la política, l'armamentistme, l'ecoligisme, etc. L'única referència al poder de decisió del poble català es fa al primer paràgraf:
"Els sota-signants fem una crida a la ciutadania de Catalunya a adherir-se a aquest manifest que té per objectiu la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya que permeti que el poble català decideixi de forma democràtica i pacífica quin model d’estat i de país és el que desitja."
I això és tot. Lamento profundament aquesta omissió deliberada. Perquè és deliberada. O algú es pot arribar a creure que en la situació en la que estem, en la que tot un país sembla haver sortit finalment de l'armari, un moviment social i polític català com aquest no s'ha plantejat quina és la seva postura respecte a la independència catalana? És clar que sí que ho han fet. I el que han triat és no mullar-se: que decideixi el poble de catalunya. Però bé que s'han mullat en tots els altres temes. I xops que han quedat.
És per això que, malgrat estar molt d'acord en tot el que es diu en aquest manifest, malgrat estar absolutament d'acord que cal un canvi radical, no ja a Catalunya sinó al món sencer, de model de societat, no puc estar d'acord en l'assumció que fan que la dependència política d'Espanya no és cap problema o, pitjor encara, que tenen por de posicionar-s'hi.
Tot un país ho està dient a crits, literalment, que volem se independents. Qualsevol opció política que vulgui servir al país haurà d'acceptar aquest plantejament, per defecte. Altrament està condemnat al fracàs.
En una 
Arrel de la meva implicació amb el moviment del #novullpagar, hi ha hagut gent que m'han demanat diverses vegades que els expliqui la meva història. La darrera vegada que m'ho van demanar vaig fer-ne un resum per escrit, que ara penjo al meu blog per tenir-lo arxivat i referenciar-lo quan em torni a fer falta. Aquest és només un relat seqüencial dels fets. Les raons i arguments que m'hi han portat els 
Tal i com està el pati, és normal que hi hagi gent que no vulgui saber res del sistema, que no voti i que tant li faci qui governi. Jo els entenc. Fins i tot 
Des que vaig començar a no pagar els peatges els meus motius han estat molt clars. Ara, però, han anat sorgint veus, algunes de molt compromeses amb l'independentisme, que han qüestionat el moviment #