Fa trenta-cinc anys que intento aprendre a cantar. Al llarg de tots aquests anys he tingut, o he provat, un mínim de 12 professors o professores de cant. N'hi ha hagut de tot. Però el que m'ha fet decidir d'escriure sobre això, són els que m'han fet patir més i el desig, si pot ser, d'ajudar algú altre a evitar-los.

Us parlaré de la meva experiència, que és només meva. I segurament, si pregunteu a altres estudiants de cant, us trobareu amb tantes altres experiències diferents com persones a qui pregunteu. La qual cosa no desmereix la meva ni el seu efecte exemplificador.

Començo per donar unes estadístiques generals de la meva experiència: d'aquests 12 professors o professores, 2 (un 17%) han estat excel·lents, 2 més han estat nefastos i la resta, un 66%, han estat neutres.

L'excel·lència en el professorat

Què és per a mi un professor de cant excel·lent? És una persona que, en primer lloc, sap cantar i ho demostra (bé a les classes, bé al llarg de la seva carrera). Sembla una evidència, oi?, però no és impossible trobar-se amb "professors" de cant que, de fet, no saben cantar. Segurament, però, avui en dia és més difícil que fa trenta anys.

Malgrat tot, saber cantar no és suficient per ser un molt bon professor de cant. De fet, i com us podeu imaginar fàcilment, dels dos professors nefastos que he tingut, un no era cantant (ja és mort i potser un altre dia en donaré més detalls), però és que l'altre és un cantant (tècnicament, com a mínim) excel·lent, però nefast com a professor (cal que digui que heu de fugir dels professors nefastos?).

A més de ser un o una bona cantant, un professor excel·lent ha de ser capaç de traslladar el seu coneixement al seu alumne, i aquí és on hi ha la mare dels ous. Hi ha, al meu entendre, dos motius pels quals un professor no sap fer arribar els seus coneixements als seus deixebles.

El professor ben dotat

El primer motiu, i evident, és perquè no sap que els té, els coneixements, és a dir, és un cantant que canta molt bé, però que no sap com canta (quan dic que canta bé em refereixo a la tècnica, no al gust musical, que no és un fet menor, però que, en el marc d'adquirir una tècnica de cant saludable, no és el més important). Us pot semblar difícil que es doni aquest tipus de cas, però és més freqüent del que sembla.

Es tracta de cantants que, des que han tingut consciència de cantar, només els ha calgut obrir la boca per cantar bé. Són la gent que se'ls reconeix un "do". En cap cas vull dir que siguin cantants que no hagin hagut d'estudiar mai, que no s'ho hagin treballat. No. Si han arribat a fer una carrera, és perquè han treballat molt. També perquè han tingut un bon professor que els ha guiat i segurament sort i, com amb tantes altres coses de la vida, han estat en el lloc correcte en el moment correcte. No hi ha res a desmerèixer de la seva carrera.

Però solen ser cantants que, amb independència del nivell d'èxit que hagin aconseguit en la teva carrera, no els ha calgut preguntar-se gaire sobre la tècnica vocal, no n'han tingut curiositat, ni necessitat, ni tampoc han tingut un professor que els hagi donat la informació. Són professors que no poden ensenyar la tècnica del cant perquè no saben com funciona. Solen ensenyar per imitació. Si l'alumne "entén" l'exemple, i és capaç de repetir-lo, aprendrà. Sense saber com ho fa, però aprendrà. I si l'alumne no és capaç d'imitar l'exemple, serà un alumne frustrat. Val més que canviï de professor, perquè el professor no canviarà.

El profe "hippi guai"

Hi ha un segon motiu pel qual un professor no sap fer arribar la tècnica del cant al seu alumne: malgrat tenir la consciència dels coneixements tècnics, només té una manera d'explicar-los.

L'aprenentatge del cant ha estat sempre una qüestió d'un treball molt introspectiu, independentment dels coneixements de la física del cant que s'han anat adquirint al llarg dels anys. Pots haver vist, llegit, après o adquirit de moltes maneres el coneixement físic i real de com vibren les "cordes vocals", la funció del diafragma, la implicació de la llengua i el vel del paladar en la producció del so vocal, però si no has fet un treball d'introspecció personal per aplicar aquests coneixements, no et serviran de res. La llengua, el vel del paladar, la glotis, les cordes vocals, el diafragma i tota la musculatura relacionada amb la respiració, són òrgans pràcticament inabastables a la nostra pròpia vista i tacte. L'única opció de saber què fas amb ells és, doncs, la teva pròpia sensació del teu cos, la propiocepció.

El món de les sensacions és el camp on, generalment, es mouen els professors que, malgrat tenir consciència d'una tècnica, tenen un procés pedagògic molt pobre (que són, val a dir-ho, una majoria). Són els que parlen de sentir com el so et ve de l'estómac, o dels peus, o que passa per darrere del clatell i per sobre del cap, tot acompanyant l'explicació amb un gest que, si el fessin sobre el cap, es pentinarien endavant.

Generalment no hi ha cap problema amb parlar de sensacions en el món de la tècnica vocal, perquè n'hi ha moltes i són molt riques (i si la tècnica és bona, són molt plaents!) Però tenen el problema que són individuals i molt particulars de cadascú. Poden ser un suport pedagògic, però mai l'únic suport pedagògic a l’hora d'ensenyar tècnica vocal.

Les sensacions, que s’expressen normalment amb metàfores o comparacions amb coses totalment alienes al cant, poden tenir un vessant negatiu: n'hi ha que poden portar els alumnes vers un camí totalment contrari al de la salut vocal. Si un professor utilitza alguna d'aquestes metàfores, podeu posar-lo directament a la llista de professors nefastos i fugir-ne corrents.

Una d'aquestes metàfores, que fa trenta anys estava molt de moda com el professor que l'usava, era el de la patata calenta a la boca. Suposo, i espero, que avui en dia ja no s'usa. Però si mai us trobeu amb un professor o professora que, per molt bé que canti, us diu que heu de cantar com si tinguéssiu una patata calenta a la boca, fugiu, insensats!

El "més millor de tots"

Així doncs, un bon professor o professora de cant, no només ha de cantar (tècnicament) bé, sinó que ha de ser capaç d'anar més enllà de les sensacions i donar-vos coneixements sobre el funcionament físic de la veu. Avui en dia, amb la facilitat d'accés i la quantitat de recursos que hi ha, hauria de ser molt fàcil que tots els professors de cant fossin capaços de donar-vos aquest coneixement. Malgrat tot, me n'he trobat molt pocs que ho facin. Tampoc cal que siguin una biblioteca de coneixement. Només calen unes poques dades ben donades per tenir el suport necessari.

Amb aquest aspecte de la física de la veu passa el mateix que amb el de les sensacions: ni és suficient ni estrictament necessari per aprendre a cantar tècnicament saludable. Hi ha combinacions de professor-alumne, cadascú amb les seves limitacions o característiques, que poden ser molt exitoses. Però el que no heu d'acceptar mai, i n'heu de fugir corrents, són professors que us donen informació científica de la veu errònia (i si, a més, se'n vanten de saber-ne molt, no els hauríeu de pagar ni la primera classe). Aquí el problema rau en el fet que l'alumne no té, encara, els coneixements per refusar aquestes explicacions errònies. Per això és molt important que busqueu, pregunteu, indagueu i qüestioneu tot allò que diuen que és inqüestionable.

Aquest cas us pot semblar ciència-ficció, però passa. Hi ha una persona, que canta tècnicament molt bé, que "ensenya" cant a Barcelona actualment (segons ella mateixa, l'única que ensenya «bé» a cantar a la ciutat) que explica (davant d'un llibre d'anatomia!) que el diafragma (un múscul intern que fa un moviment vertical en respirar) es relaxa quan baixa i es contrau quan puja, quan és ben bé al contrari! O que les vocals es fan amb una diferència d'obertura entre les cordes vocals, quan és la posició de la llengua dins de la boca la que fa que distingim les diferents vocals. És el meu segon cas personal de professor nefast.