Fa uns dies, al programa de La Viquipregunta parlàvem de si la música clàssica era elitista o no i tots els que fem o gaudim de la música voldríem respondre que no. Però quan preguntes a alguns melòmans què en pensen de la interpretació de les òperes i els Lieder traduïts al català, no amb la traducció impresa en el programa, sinó que es cantin en una traducció en català feta per cantar, com s'havia fet fa cent anys, en general et diuen que és un disbarat. No és aquesta una actitud una mica esnob, elitista, em pregunto? Us presento el projecte Joaquim Pena per recuperar i difondre la tradició d'interpretar Lieder estranger en català.

Però deixeu-me començar pel començament: fa més de cent anys que Joaquim Pena, i una bona colla de coetanis seus, van creure que calia acostar la música clàssica (en concret, l'òpera i la cançó de concert) a la gent del carrer i que una de les millors maneres de fer-ho era crear traduccions al català per cantar i promoure recitals i interpretacions d'òpera i lieder en català. Deixeu-me insistir: no d'autors catalans, que també, sinó interpretats en català. Us imagineu Wagner cantat en català? Doncs això és el que feien. I molta gent amb què comento aquest tema em pregunta: per què vols traduir les òperes i els lieder? Però la pregunta, per a mi, és equivocada i hauria de ser: Per què no fer-ho?

Hi ha un argument bàsic a favor de cantar la música de Mozart, Wagner, Schubert, Schumann o Grieg en català: la seva comprensió i, per tant, la connexió amb el públic. Sense comprendre el text d'una música cantada, amb lletra, ens perdem, com a mínim, la meitat del seu sentit. És clar que tenir-ne la traducció en el programa, ajuda a comprendre el text cantat, però això no pot substituir mai el fet de comprendre el text en el moment exacte en què es diu i amb la música que el compositor la va voler acompanyar.

És cert que en el món de l'òpera, els subtítols ajuden molt perquè es pot fer una traducció força literal del que es canta en el moment exacte, i que la necessitat de projectar la veu fins al fons de la sala requereix, sobretot en les veus femenines, una vocalització que sovint fa impossible la comprensió del text en qualsevol idioma (és una qüestió de la física del so i dels formants de la veu necessaris per passar per sobre de l'orquestra massa complexa per entrar-hi ara). Però fins i tot així, els subtítols obliguen l'audiència a desviar els ulls de l'escena i segur que hi ha ocasions en què la interpretació de les òperes en català ajudarien en la seva comprensió més que no pas la subtitulació.

Sovint he sentit, també, que és un sacrilegi voler traduir un text sobre el qual el compositor n'ha escrit una música, que no es podria trobar el text adequat per substituir l'original sense pervertir la voluntat del compositor o compositora. Nonsense, com dirien els anglesos: que no llegim la poesia de Kavafis en català? Per anomenar només un dels milers d'exemples que trobaríem de traducció de poesia. Estem pervertint la voluntat del poeta, en traduir-lo? És clar que s'han de donar unes condicions de qualitat i, en el cas dels textos de les cançons de concert, a més, s'hi ha d'afegir la dificultat de sincronitzar el nou text traduït amb el ritme musical. Però si acceptem llegir poesia, teatre o novel·la traduïts, no veig per què no ho podem acceptar d'escoltar Lieder i òpera en català.