Carta als meus fills
Fotografia de Scott Van Hoy a Unsplash
Estimats Laura, Marc, Roser, Meritxell i Núria,
Us escric aquestes ratlles amb el desig i l'esperança que els corrents capriciosos d'aquest oceà virtual us les facin arribar. Malgrat que no sembli el millor mètode per arribar a vosaltres, estic segur que les circumstàncies fan que qualsevol altra alternativa sigui pitjor.
El que us haig de dir és tan senzill com que us estimo molt. Que ho faig des del dia que vàreu néixer i que ho faré fins al dia del meu darrer alè. Sé que ara mateix no és un amor gaire correspost i em sap molt greu que això sigui, en part, per algunes decisions que he pres durant la meva vida. Em sap molt greu i us en vull demanar perdó.
Us demano perdó sense excuses, perquè entenc el vostre dolor. El dolor de manca de suport, d'abraçades i de comprensió en temps difícils. L'entenc molt bé perquè jo també he estat fill i perquè, com a pare, també pateixo el dolor de la vostra mancança. No deixar de pensar en vosaltres ni un sol dia no alleugereix gens aquest dolor. Us demano perdó, doncs, sense excuses.
El darrer que us volia dir és que sempre podreu comptar amb mi pel que us faci falta. Imagino que ara mateix no voldreu tenir res a veure amb mi, però la vida que teniu al davant és molt llarga i no perdo l'esperança que un dia us pugui ajudar d'alguna manera. Teniu les portes de casa meva obertes de bat a bat. No dubteu mai a picar-hi quan en tingueu necessitat.
Laura, Marc, Roser, Meritxell i Núria, us estimo i us enyoro molt cada dia.
El vostre pare,
Robert.
Afegiu un comentari