Glossa de Ramon Cotarelo a Ripoll, en la Diada del 2026

L'11 de setembre del 2026, Ramon Cotarelo va fer una glossa a Ripoll que va aixecar, amb tota la raó, molta polèmica. Em va fer una mica de ràbia no saber, pels mitjans que segueixo, el contingut real de la glossa. Avorreixo aquesta època de desinformació i manipulació que vivim. Per això no he parat fins a trobar la glossa original. Cal dir que detesto la glossa, pel fons i la forma, per la simplificació que fa de l'islam, el suport explícit que dóna a l'extrema dreta, no només a Catalunya, sinó a tot Europa, i el destí de guerra santa contra l'islam que defensa. És un missatge populista com el que més que s'ha de denunciar. Per això n'he fet una transcripció del vídeo que he trobat, i que podeu llegir tot seguit. Jutgeu per vosaltres mateixos.

Glossa de Ramon Cotarelo a Ripoll. 11 de setembre de 2026

Bon dia, bona diada

Estic emocionat, perquè és un privilegi poder parlar aquí, al cor de Catalunya, al sòl de Catalunya, dins d'aquest monestir. És un privilegi, i estic molt agraït a l'organització, a Aliança Catalana, a la meva amiga i batllessa de Ripoll, per haver-me convidat a fer aquest discurs, aquesta dissertació, sobre un assumpte que jo també tinc al cor, que és la commemoració de la Diada nacional de Catalunya. Moltes gràcies, moltes gràcies a tots vostès per ser aquí. [aplaudiments]

Sabeu que tots els pobles del món, totes les nacions, fan coincidir el dia de la seva festa nacional amb algun tipus de victòria. El 4 de juliol als Estats Units, la Declaració d'Independència. El 14 de juliol a França, l'assalt a la Bastilla, el començament de la Revolució. El 12 d'octubre a Espanya, el descobriment —o el que diuen que és el descobriment— d'Amèrica. El 25 de maig a tot Europa, el desembarcament de Normandia, per començar l'alliberament del continent.

Només un poble, que jo sàpiga, fa coincidir la seva festa nacional amb una desfeta: els catalans. Només nosaltres, els catalans. I parlo en primera persona del plural perquè, encara que no vaig néixer a Catalunya, sóc català per definició i per decisió personal. [aplaudiments]I fer coincidir la festa nacional amb una desfeta té conseqüències. Una desfeta és sempre una desfeta, deixa ferides que han de guarir si el cos encara vol sobreviure. I per sobreviure, aquest cos nacional —que celebra la seva desfeta de fa tres-cents anys com una mena de recordatori i de necessitat de resistència—, aquesta desfeta deixa també una obligació: l'obligació de restituir allò que s'havia perdut en una guerra llunyana, però encara present per les seves conseqüències en la nostra vida actual.

I per guarir, per tirar endavant, la nació ha de lluitar contra els seus enemics. I els enemics de Catalunya, tothom els coneix, són dos: l'oligarquia espanyola i la partitocràcia catalana.

De l'oligarquia espanyola no val la pena parlar-ne: ja s'ha dit tot, i tothom sap que Espanya és el més brut i el més brutal enemic de la nació catalana. Es tracta de parlar de la partitocràcia catalana: una xarxa d'interessos personals i partidistes, corcada per la corrupció, el nepotisme, el caciquisme, fins i tot jo crec que la [inaudible]. Una corrupció fins als darrers... d'una petita oligarquia delegada de la gran oligarquia espanyola per administrar les peculiaritats de la colònia.

Aquesta corrupta partitocràcia que tothom sap que és corrupta, fins i tot ells mateixos, aquesta partitocràcia té el suport d'un sistema de mitjans de comunicació controlats, comprats, per bastir un discurs que justifiqui la seva ineptitud i la seva claudicació. Un discurs encarregat a una subxarxa de mitjans de comunicació amb dues finalitats: la primera, amagar la seva corrupció, que no es parli de la DGAIA, de l'estructura B del partit, del nepotisme, dels endolls d'uns [inaudible], que no es parli del que han fet del país, que ha passat de ser una luminària (sic) d'Europa a ser gairebé una pura brossa. Que no es parli del que han fet, del que han malfet (sic), de com s'han aprofitat de la situació i de la necessitat del poble per continuar amb la seva vida, per omplir-se les butxaques. Un discurs que a més d'amagar la seva corrupció té com a finalitat, també, impedir ser un obstacle per a la recuperació del país i aconseguir, si és que això fos possible, silenciar aquesta veu  que significa Aliança Catalana, la persona de Sílvia Orriols com promesa de recuperació i de restitució del qual ens han privat per la força de les armes fa tres-cents anys, és a dir, l'estat català.

I en aquest discurs, aquesta visió, hi ha, jo diria, quatre coses:

La primera, que Aliança Catalana i Sílvia Orriols són l'extrema dreta. Que jo sàpiga, el tret característic de l'extrema dreta és fer valer la violència com a instrument polític, i aquí els únics que fan valer la violència contra els seus adversaris polítics és l'extrema esquerra. [aplaudiments]

És a dir, l'extrema esquerra i l'extrema dreta es toquen, perquè són el mateix, en el fons dels cors.

La segona falta és, oh! Aliança Catalana, a més de ser d'extrema dreta, està contra la immigració. Mentida com una casa de pagès. Aquí ningú no està en contra de la immigració: seria irracional i estúpid, en un continent amb una taxa de negativa de natalitat. Del que estem en contra és de la immigració il·legal. I sembla mentida que calgui explicar per què és raonable estar en contra d'una cosa il·legal: perquè si és il·legal, és il·legal. I si una cosa il·legal es pot admetre, per què no les altres? Per què no els robatoris als bancs o els assassinats al carrer? Estar en contra de la immigració il·legal és una necessitat, és una obligació.

La tercera, que Aliança Catalana i Sílvia Orriols són racistes. Racistes [riu]. L'islam no és una raça, home. L'islam és una ideologia política totalitària i, sobretot, sectària criminal. No és cap raça. És una conspiració.

I quan dic «secta», sé molt bé què dic. Perquè, és clar, com es pot anomenar secta una idea en la qual participen dos mil milions de persones? Sí, dos mil milions. El caràcter de secta no és tant la quantitat: està en la qualitat. I l'islam és una ideologia de la qual ningú no pot sortir-se'n, perquè l'apostasia està prohibida i penada fins i tot amb la mort. Això és el que fa de l'islam una secta de la qual no es pot sortir.

I sobretot, Aliança Catalana i Sílvia Orriols són islamòfobs, pateixen islamofòbia. Aquest és un dels punts on hi ha una divergència entre la meva admirada Sílvia Orriols: ella diu que està molt orgullosa de ser islamòfoba. Això és impossible, perquè la islamofòbia no existeix. La islamofòbia és una paraula inventada pel clergat xiïta iranià a les darreries del segle XX per fer impossible tota crítica a l'islam, per caracteritzar tota crítica a l'islam com un delicte, com una blasfèmia.

Aleshores, la nostra significació, la nostra cultura diu que no hi ha res per damunt de la crítica racional i humana. Què té d'irracional estar en contra de l'ablació genital, de la misogínia, de totes les peculiaritats culturals dels islamistes. Què té d'irracional, això? Què té d'irracional estar en contra dels matrimonis forçats? Res. És perfectament racional. I, a més a més, és un dret: és un dret de tothom criticar la religió, amb independència de quina religió sigui.

L'ídol d'aquests feixistes d'extrema esquerra, Karl Marx, deia a la "Crítica de la filosofia del dret de Hegel" que la crítica a la religió era l'inici convencional de la crítica social. I això és un principi per a nosaltres: res no està per damunt de la crítica racional.

Aleshores, la islamofòbia és una maniobra, la paraula, el concepte d'islamofòbia, és una paraula per impedir que ens defensem dels atacs dels sarraïns.

Perquè nosaltres vivim en una cultura que és una cultura de base cristiana, però per això, per ser de base cristiana, els ateus podem existir. I vivim en una societat on els ateus poden viure al costat dels cristians, perquè tots dos es respecten. Fins i tot es pot dir que un ateu com jo és un ateu cristià, perquè només es pot ser ateu dins del cristianisme. Dins de l'islamisme és impossible. Per això, pots continuar essent islamòfoba, però estàs perdent el temps, perquè la islamofòbia no existeix.

No és irracional estar en contra de l'islam, que és el que pretenen dir els qui diuen que existeix una cosa que es diu islamofòbia.

Només una anècdota. Com que estan tan preocupats de convèncer tothom que existeix aquesta imaginació de la islamofòbia, fa anys que estan reunint gent, consells i congressos per tal de definir la islamofòbia. Fins avui no ho han aconseguit. Al Regne Unit porten ja més de vuit anys, en una comissió parlamentària, tractant de posar-se d'acord sobre què és la islamofòbia. Però és impossible posar-se d'acord sobre què és la islamofòbia, perquè la islamofòbia no existeix.

Aquí, a Catalunya, a Barcelona, fa uns anys, durant el mandat d'Ada Colau, també van nomenar una comissió per definir la islamofòbia, per posar-se d'acord què és la islamofòbia. No ho van aconseguir; però el destí d'aquesta comissió i el seu resultat són una lliçó per a tothom del que significa la submissió a l'islam. I «la submissió a l'islam» és una redundància, perquè «islam» vol dir submissió. És a dir, la submissió a la submissió.

En el grup on van estudiar com es feia això de definir la islamofòbia, l'alcaldessa d'extrema esquerra, Ada Colau, va convidar un munt d'especialistes, filòsofs d'extrema esquerra espanyols, i fins i tot un important intel·lectual musulmà: Tariq Ramadan. El va convidar perquè era un important professor de diverses universitats al Regne Unit, als Estats Units, etcètera. Tariq Ramadan, nét del fundador dels Germans Musulmans, actualment condemnat a un any de presó a Suïssa per violació, i a divuit anys de presó en absència a França per violació. Aquest tipus té alguna cosa a dir, no ja sobre la islamofòbia, sinó sobre qualsevol altra cosa? Un violador, sí o no?

Aleshores, no és islamofòbia: és oposició a la conquesta de la cultura occidental pels sarraïns, per l'Islam.

En un temps en què fins i tot el Papa reclama diàleg i comprensió amb l'islamisme; i fins i tot els ha llogat un raconet al Vaticà, als musulmans perquè puguin fer-hi les seves oracions, al Vaticà! —el vicari de Crist a la terra—, diàleg… En fi: diàleg amb una ideologia i una secta que només té un principi, aniquilar tot el que no siguin ells, i sobretot els jueus i els cristians.

És impossible fer un diàleg amb qui ha vingut per decapitar-te. Aleshores, l'únic que es pot fer és plantar cara a l'amenaça de la invasió musulmana. Perquè està a L'alcorà: la finalitat de l'islam és aniquilar el cristianisme a través de la gihad. La gihad és la guerra santa, però la guerra santa entesa en dues facetes. Una primera, quan els musulmans són minoria a les societats d'acollida: la infiltració dins de les institucions i l'aprofitament de les llibertats democràtiques per fer avançar la seva malaltissa creença. I la segona, quan són prou, quan són majoria: la guerra oberta.

I el destí que ens espera als cristians, en mans dels interlocutors del Papa, són tres: o ens convertim a l'islam i vivim com a ciutadans de segona, pagant un impost; o fem la guerra i, per descomptat, pel que a ells afecta, siguin derrotats.

I si arribem a aquesta situació —que és una cosa que no depèn de nosaltres, sinó dels qui estan intentant des de fa mil quatre-cents anys conquerir Europa—, si arribem a aquesta situació, què és el que observem? Observem que els nostres països —a, Catalunya, per descomptat — hem passat setanta-sis anys de pau, sense guerres. Hem viscut, per primera vegada en la història d'Europa, setanta-sis anys sense guerres. És a dir, tres generacions que no han viscut una guerra. I les dues últimes no només no han viscut una guerra, sinó que no han fet ni tan sols el servei militar. És a dir: no saben defensar-se, no saben disparar una arma, no estan preparades per a la guerra.

I què és el que ha passat? Que les dones han pres el relleu. Hi ha quatre dones a Europa en les quals podem dipositar la nostra confiança, quatre dones. La responsabilitat de la civilització occidental és a les mans de les dones, perquè les dones són les que més tenen a perdre si l'islam arriba a conquerir Europa: Alice Weidel a Alemanya, Marie Lepen a França, Giorgia Meloni a Itàlia, i Sílvia Orriols a Catalunya. [aplaudiments]

Els aplaudiments no compten en el recompte del temps. Aleshores estic autoritzat a acabar amb una cita, una cita que jo he estimat tota la meva vida i a la llum de la qual he crescut. Són unes paraules que es van pronunciar per primera vegada fa més de dos mil anys a Europa, abans de la batalla de Salamina, quan els grecs van derrotar els perses, van impedir que els perses conquerissin Europa i la van salvar per primera vegada. Aquestes paraules seran repetides el 1940 pel primer ministre de Grècia, Metaxàs —no me'n recordo molt bé del nom—, quan la Itàlia feixista va envair Grècia.

Són les paraules que cal recordar avui. I amb aquestes paraules, que són paraules de fa dos mil anys, acabo. Haureu de traslladar-hi els noms que corresponguin. I diu:

Endavant, fills dels grecs! Allibereu la pàtria, allibereu els vostres fills, allibereu les vostres dones, els santuaris dels déus dels vostres pares, les tombes dels vostres avantpassats. És l'hora de la lluita final!